La recta final

Els preparatius d’una boda són com una cursa de fons: anar a un ritme constant és important per fer una bona marca... això sí, l’esprint final no te’l treu ningú!

I aquí és on ens trobem actualment. A poc més d’un mes pel final del camí, tot i que ho portem tot avançat, encara queden força serrells per tancar. Retocs en els vestits, acabar les sorpreses, definir una mica el timming dels esdeveniments, etc.

De totes maneres és important remarcar que ho estem portant força bé i que de moment no estem gens estressats... a pesar d’alguns intents de certs grups terrorista-comiadils que, de tant en tant, fan alguna ofensiva guerrillera.
 

Petons.
C&C

Els que no hi podran ser

Una de les primeres tasques a fer quan es decideix muntar un sarau com el que estem organitzant és fer una llista de convidats. És una feina preliminar força complicada, perquè la il·lusió dels dos seria que vingués tothom amb els que hem compartit alguna part de la nostra vida. Però com podreu comprendre, això no és possible... Aquestes limitacions t’obliguen a prendre decisions... Decisions que segurament han resultat ser la part més complicada del nostre viatge cap al 10 de maig.

El següent pas, un cop enllestit l’esborrany de la llista d’assistents, va ser començar el procés d’esbombar la notícia entre els assistents i esperar la confirmació dels mateixos. Per diversos motius, en aquest procés també hi ha força gent que s’ha caigut del camí, especialment aquells que han hagut de marxar a guanyar-se el pa fora del país i que els hi és molt difícil tornar per només un dia. A tots vosaltres, us trobarem molt a faltar.

Però els que segurament la seva absència causa més dolor són aquells que no hi seran perquè és impossible que hi siguin. Perquè ja no hi són. Això sí, n’estic segur que des d’algun lloc ens estaran veient amb un somriure als llavis.

Un petó Eduard.
C&C

On seurà el tiet Ambrosio?

En tot convit més o menys convencional, una de les poques activitats que tots els participants realitzen de manera autònoma és la d’asseure’s. La cadira és un lloc de recolliment íntim que serveix per protegir les nostres natges de possibles atacs no desitjats o, simplement, per poder descansar les nostres cames una estona.

Aquesta activitat, que a priori té una essència purament aleatòria (veig una cadira, si pot ser que no estigui ocupada, m’hi acosto i m’hi assec), en un convit resulta ser tot el contrari: cadascú té el seu propi lloc personal i intransferible.

I qui tria on seurà cadascú? Doncs un servidor i la seva futura muller. I aquesta no és una feina fàcil!

Per començar cal fer un petit màster de formes i mides de taules. Però quan això està controlat, llavors comença el procés de posar la gent a lloc. I això sí que és un horror!!!

És veritat que tots tenim les nostres afinitats, però els problemes comencen quan cal ser conscients que la tieta Margarida no suporta al tiet Ambrosio quan beu massa del compte o que la Soraida i el seu nòvio no poden seure a la mateixa taula que el Gep després d’aquella petita relliscada amorosa de fa dos mesos enrere.

Per sort, la nostra família i amics no presenten tantes complicacions com els protagonistes del paràgraf anterior. Més aviat la qüestió és una altra: tindreu complicacions per saber on seieu?

Petons.
C&C

P.D: Noteu com el Brutus està ajudant de manera activa amb tots els preparatius;)